El sentido requiere plenitud, la plenitud requiere tiempo, el tiempo requiere resistencia.
— Karl Ove Knausgard

La manera que tenim de parlar dels viatges és tristament resultadista. Preguntem a on hem anat, no pas per on, ni com, ni si en aquest desplaçar-nos cap allà on anem ha passat alguna cosa d’important (o sigui alguna de les coses que, en realitat, s’esperen de la visita: alguna coincidència significativa, algun aprenentatge, alguna petita revelació). No. Només ens interessa l’haver-arribat, el ser-allà. El bon desplaçament, doncs, és el desplaçament irrellevant. És aquella mena de desplaçament que ens permet oblidar que ens estem desplaçant. Si en parlem és perquè s’hi ha produït alguna cosa excepcional, una interrupció o una posposició –un accident- que l’ha tret de la seva invisibilitat. Quasi es diria que, en aquest sentit, el desplaçament té alguna cosa d’obscena, d’insuportable. Idealment, anar de Barcelona a Tòquio hauria de consistir en moure’s del sofà de casa al taxi, a la porta d’embarcament, a la butaca de l’avió, a la porta d’embarcament, al seient del taxi, al llit de l’hotel. Idealment, hauríem de poder prescindir dels 10.425 kilòmetres i la vintena de països que separen sofà de llit.

Quan diem que hem recorregut una distància, el que estem dient, de fet, és que l’hem esborrada. El que hem fet ha estat alguna altra cosa. Ens hem assegut al seient, hem ignorat els protocols de seguretat que ens expliquen, també protocol·làriament, les hostesses de vol, hem llegit, hem pesat figues, hem triat pollastre i coca-cola, ens hem cordat el cinturó quan ha començat el descens. Quan diem que hem ‘anat d’un lloc a un altre’, el que diem, de fet, és que no hem fet experiència de la distància que els separa; que d’alguna manera, hem evitat aquesta experiència, traduint-la a alguna altra cosa, sigui a hores de vol o a diferències de fus horari o a gots de whisky. Tant és. El que importa és eliminar la sensació de moviment. Fer un viatge-becaina. T’adorms. Et despertes en algun altre lloc.

El problema és que, sense aquesta experiència de la distància, el viatge es torna una immobilitat caríssima, un diorama, una projecció al menjador de casa, una de tantes muntanyes que se li duen a Mahoma. En aquest sentit, el viatge del resultadista s’assembla a un bebè en cotxet que s’empeny amunt i avall per qualsevol capital europea. Ningú no diria que el bebè ha estat en cap d’aquestes capitals. El bebè s’ha estirat al cotxet, connectant neurones, mirant-se els peus, fent el que sigui que fan els bebès, i l’únic que ha canviat ha estat el decorat, aquesta gelatina de colors que enlluerna per la obertura del capó.

En aquesta mena de viatge no arribem mai enlloc, perquè no ens movem. Sempre som massa a prop de nosaltres mateixos, estancats en aquest Zero, Zero, Zero del nostre sistema narcisista de coordinades.

No arribem mai enlloc.

Gran part de la literatura moderna sembla escrita a partir d’aquest principi. Els herois de Kafka proven d’entrar a algun lloc, d’arribar a algun lloc, de trobar-se amb algú, i tots ells fracassen. Les portes es tanquen, les cites s’eternitzen, les informacions es completen sempre una mica més enllà. L’heroi de Proust s’esforça a recordar plenament alguna cosa, però la memòria li teranyineja, se li torna asimptòtica (perquè, com a Tristram Shandy, per parlar d’això abans hem de parlar d’això altre i, per parlar d’això altre, hauríem hagut de parlar abans de tantes altres coses) de manera que el record evocat es torna un record practicat; l’objecte es converteix en activitat, en un anar arribant sense arribar-hi del tot. Els de Joyce i Woolf es mouen poc (van a treballar, preparen una festa) però perquè cada gest seu travessa dos mil anys d’història cultural. Sembla comprensible que els seus gestos siguin pocs i lents: es dibuixen en l’espessor de la mirada moderna. La mirada moderna es concentra en un aspecte microscòpic de la realitat quotidiana per a trobar-hi la Big Picture, això és, per descobrir que no és un punt, sinó una sèrie infinita de punts i que aquests punts s’organitzen en xarxes que s’organitzen, al seu torn, en sistemes que, quan obtenen prou massa crítica, adquireixen un cert moviment orbital que els manté en moviment però en un mateix punt, centrípet i centrífug alhora. Virgínia Woolf s’ho explicava amb la imatge del túnel: darrere d’una paraula hi havia una caverna que entrava ben a dins de la persona i connectava, en la penombra, amb tantes altres cavernes. Potser per això, les línies rectes de la novel·la moderna són totes corbes. La modernitat meandreja, posposa, digressa. Ens recorda que no s’està mai tan orientat com quan es va a la deriva.

Al viatge resultadista, la modernitat hi oposa el viatge del Pequod. Com la majoria de baleners, el Pequod es mou per tot arreu sense arribar mai enlloc. Sap el que busca –la balena blanca- però no sap on és. Com la d’enamorar-se, o la de llegir, l’empresa del Pequod és una empresa del coneixement, cosa que, al parer de Melville, la condemna al fracàs. O a un fracàs relatiu: no podem arribar a conèixer completament res, de la mateixa manera que no es pot fixar el sentit únic d’un text. (Parlant de la balena, el narrador Ishmael escriu: ‘Ja puc disseccionar-la, però tot i això, no puc arribar més endins que la pell: no la conec, i no la coneixeré mai’) cosa que no vol dir que no hi hagi diferències en la manera de fracassar. Tampoc implica que no hi hagi una bellesa en aquest fracàs, ni tampoc en nega la veritat; només ens recorda la necessitat de redefinir la idea d’èxit. Des d’aquest punt de vista, Moby Dick suposa una reformulació radical de la idea de viatge, que ja no tindrà a veure amb recórrer una distància física, sinó amb explorar-ne una de psicològica (on ‘explorar’ vol dir ‘perdre’s’ i on aquesta ‘psicologia’ és més aviat un malson metafísic). Per això, en els recorreguts del Pequod no s’arriba mai enlloc¹: perquè ‘arribar’ suposaria donar per tancat un procés que es caracteritza per la seva obertura.

Dir que ‘no arribem mai enlloc’ pressuposa una certa idea del que és un ‘lloc’. O del que no és. Un lloc no és un espai. L’espai és una mera dimensió física, una intersecció de coordinades, un pla. El lloc apareix quan s’habita aquest espai, quan s’hi viu, quan se’l recorre, quan se l’omple de discursos –quan se’l caverneja-. L’espai existeix al marge de nosaltres; el lloc, no. Els espais alimenten els mapes; els llocs, les memòries. Per això, tornar allà on va passar segons què –on vas viure de petit, on vas conèixer no sé quina noia, on creus que vas ser més feliç- sempre té alguna cosa de decebedora: pensem que tornem al lloc, però només hi trobem l’espai. Per això, la única distància que es promociona és la que es mesura entre dos espais. És la distància de les agències de viatges, dels llibres de rècords, de Google Maps. És la única distància que es promociona perquè és la única que ens resulta suportable; la que acosta i allunya llocs, en canvi, és la mena de distància que es prova de reprimir i que l’art, entre d’altres, treballa per fer tornar a la superfície. Es prova de reprimir perquè no tenim cap manera de mesurar-la. Per això acaba sent patrimoni i problema dels artistes: perquè cadascú ha de definir els termes vàlids d’aquesta mesura. En literatura, acostuma a tenir alguna cosa d’autobiografia², de tractat lingüístic, de psicoanàlisi, totes tres formes exemplars d’una arribada constant a alguna cosa que s’escapa. A diferència de la que separa espais, aquesta mena de distància no es pot recórrer, de la mateixa manera que una persona s’arriba mai a conèixer ‘del tot’: no tant per una idea tardoromàntica de la ‘inefabilitat inexpugnable de l’individu’ etc. sinó pel mateix que, segons Zenó, li passava a Aquil·les amb la tortuga. Mai no arribem a conèixer ‘del tot’ a una persona, entre tantes altres raons, perquè el temps que triguem a saber-ne alguna cosa ja ha modificat aquesta persona. La pregunta que ens revela alguna cosa –la conversa, la situació, el que sigui que fa aparèixer aquesta dimensió ignorada de la persona- modifica la persona preguntada; entre ella (la coneguda) i la nova (desconeguda) hi ha passat la pregunta, la conversa, la situació –nosaltres mateixos, que l’observem i li preguntem i la mirem de tal manera o de tal altra-. De la mateixa manera, si un viatge és vertaderament viatge, ens acosta i ens allunya alhora del lloc cap al qual ens dirigim. Potser això tingui a veure amb el que hem dit abans: que el lloc no és una mera anècdota cartogràfica sinó que convoca imaginaris, expectatives, dialogies que canvien a mesura que ens hi anem acostant. Però no només: un lloc també és una alquímia delicada de proximitats i de distàncies. Per tal que sigui lloc, ha d’estar lluny de nosaltres en alguns sentits i a prop en d’altres. Aquest equilibri pertany tant a l’espai com a que l’habita (això és, a la seva intersecció: al lloc) i és per això que corre el risc de canviar si fem una experiència vertadera de la distància. No ens ha d’estranyar, doncs, que, de vegades, a mig camí ens adonem que ja no té sentit anar on volíem anar quan vam sortir de casa. O que, de vegades, arribem a un espai que ha deixat de ser lloc i, per tant, de tenir sentit.

Tot viatge és, des d’aquest punt de vista, iniciàtic. Per això no se’l promociona: perquè del viatge iniciàtic, no se’n torna. El viatge resultadista, en canvi, viu de la promesa contrària: et garanteix que tornaràs intacte. T’ho ha de poder garantir. Per això, ha de fer el que faci falta per evitar que, d’aquí fins allà –i durant tot el temps que t’estiguis allà- pugui passar res que amenaci la integritat del que ja ets. Des d’aquesta mentida, el resultadisme pot esborrar distàncies, anar a on vulgui i tornar-ne sense maldecaps metafísics. Creu que no, però està atrapat al mapa. El viatge del Pequod, en canvi, comença amb el descrèdit d’aquest mapa. És el viatge de l’interstici, de la deriva. És el viatge insatisfet del gairebé, el que explora l’espai que hi ha entre l’encara no i el ja no, el que acompanya el món en les seves transformacions moroses. No té mètode ni cartografia. Sempre és a punt de començar i ja sempre ha començat. Reconèixer-ho potser sigui el repte de tota una vida.

Borja Bagunyà

¹ De fet, sí que s’hi arriba, però no a un punt geogràfic sinó a una ‘situació’ que pren la forma sinistra d’un ‘destí’ existencial. La metafòrica espacial plega el seu sentit literal sobre el figurat: el final del camí és, aquí, final d’una vida i, alhora, revelació del seu sentit.

² Posem per cas que parles amb una noia.
Esteu prenent un cafè al bar de la feina, teniu un quart d’hora entre el que ja ha acabat i el que encara no comença. La noia t’agrada, però t’incomoda, potser perquè no acaba d’estar d’acord amb tu en gairebé res del que dius. O no, perquè no només t’ho discuteix tot sinó perquè, a més, ho fa en referència a alguna cosa que a tu sempre t’ha imposat una mica. La filosofia moderna, per exemple. L’hermenèutica existencial heideggeriana, més concretament, cosa que t’acosta i t’allunya d’ella alhora. El teu repertori de títols de referència no passa de quatre clàssics. T’irrita que digui ‘fenomenològicament’ i ‘en tant que’ i la diferència entre ‘inducció’ i ‘deducció’ t’importa, sí, però fins a un cert punt. Precisament perquè no el coneixes, l’slang filosòfic es converteix en una mena verbal de caiguda adàmica. Ells són dins, tu esperes a fora. Ells ho entenen tot, tu et confons amb qualsevol cosa. Allà hi ha una plenitud, aquí una misèria. D’aquesta manera, cada paraulota més o menys abstrusa t’obre un petit forat en la superfície del teu espai de confort i et fa sentir la immensitat del que hi ha a l’altra banda. Posem per cas que la noia, a més, és argentina. O no, colombiana. L’accent t’agrada, però cedeix massa espai a una imaginació espantada. Darrere de cada essa que ensordeix, hi apareixen vint anys en un continent desconegut que t’exclouen de tot un món de referents, d’hàbits i d’olors. En cada petita diferència lèxica o fonètica s’hi fa prou lloc per a tot allò que mai no arribaràs a entendre d’ella, per a l’amant que va marcar totes les diferències, per a un retorn imminent i inevitable. Potser per això, comences a omplir forats. Et dius que, en algun moment, devia haver hagut de renunciar a viure de la carrera de filosofia. Penses que, per tant, la seva relació amb la feina deu ser merament crematística, cosa que no treu que pugui gaudir del que hi hagi –poc- d’agradable. Darrere d’una al·lusió a la severitat del pare, et dius ‘Èdip’. Et preguntes si aquesta relació fumuda amb el pare (has decidit que és ‘fumuda’) no haurà determinat la decisió d’estudiar filosofa, primer, i la d’acceptar una posició de secretària, després. Decideixes que sí. La cosa funciona. Totes les mencions de Heidegger et semblen, ara, una barreja d’autoafirmació i de nostàlgia que ja no t’amenaça. Tu també t’autoafirmes. Tu també sents nostàlgia per certes coses. Ara sou vosaltres qui sou dins d’alguna cosa i la resta que espera a fora. Abans no hagueu acabat el cafè ja l’has feta l’heroïna d’una història de superació personal transatlàntica que, d’alguna manera, acabarà en èxit gràcies a tu. No t’importa que la imatge que t’has fet de la noia no tingui gran cosa a veure amb la noia. El que és important és que te’n sents més a prop que mai.