Sempervirens emerges from an invitation by Sergi Álvarez for the exhibition I saw you who was myself, presented at Dilalica gallery on 9 April 2026. The work takes as its point of departure the poem “The Lovecrafter” by Patti Smith.

Sempervirens és una peça creada a partir de la invitació de Sergi Álvarez per a l’exposició Vaig veure’t a tu que eres jo, presentada a la galeria Dilalica el 9 d’abril de 2026, i basada en el poema «El lovecraftià, o l’artesà de l’amor», de Patti Smith.

Sempervirens es una pieza creada a partir de la invitación de Sergi Álvarez para la exposición Te vi a ti que eras yo, presentada en la galería Dilalica el 9 de abril de 2026, y basada en el poema «El creador de amor», de Patti Smith.

“I saw you who was myself”. Thus begins Patti Smith’s poem, The Lovecrafter. Before entering the universe of the poem, we already encounter a duplicity: that of a name, Love-crafter, a signifier that in itself holds two meanings. On the one hand, the invocation of an author who imagined universes in which the unknown, horror, and the cosmic revealed something of human fragility. On the other, the artisan of love, one who would bind together a manual craft and a form of relation such as love. A bond, precisely, that takes us out of ourselves and exposes us to others.

In Patti Smith’s poem, which served as a starting point for thinking about this project, a doubling takes place between experience and vision. The self multiplies and narrates itself from an outside, “mid afternoon the longer night as you tread bareheaded bright.” In Aleix Plademunt’s works, this doubling operates through a material and temporal cycle that folds back onto itself. From a century-old cypress tree in the cemetery of Anglès, felled and fragmented, the artist gathers its wood to turn it into the support for the very images that document this process. Tree, felling, partition, and representation thus become inscribed within the same chain, where matter is both the object of record and the condition of possibility for presenting the image. The frames, built from the wood of this cypress, function as a material echo of what they show, establishing a continuity between life, transformation, and gaze. As in the gesture of Patti Smith’s poem –that self that scatters seeds that will give rise to new trees, whose wood will serve to build the table on which these verses will be written– Aleix’s work proposes a circular logic in which each image contains its own origin and its own projection. In this way, an expanded temporality is activated, in which what was and what is coexist on the same plane. Here, the image, beyond fixing a moment, sustains a process.

Thus, among torsions, foldings, and material resonances, this exhibition takes shape as a place where each form and each image seem to summon their own double, insisting on a logic of return in which nothing is given once and for all, nor on a single plane. “I saw you who was myself” then ceases to be a verse and becomes a gesture, a doing –that of this artisan of love who, like the works themselves, produces bonds and assemblages in which matter and gaze form a knot. In this exercise, love appears as praxis, as a way of working with the other, of sustaining and being sustained, of allowing oneself to be transformed by them. It is here that a cypress, this Cupressus sempervirens, ceases to be merely a tree and becomes a material that, in transforming, persists, and in dying, extends itself into a form of continuity that resists disappearance.

Sergi Álvarez

“Vaig veure’t a tu que eres jo”. Així comença el poema de Patti Smith, El Lovecraftià, o l’artesà de l’amor. Abans d’entrar en l’univers del poema ja ens trobem amb una duplicitat: la d’un nom, Love-crafter, un significant que en si mateix acull dos significats. En primer lloc, la invocació d’un autor que va imaginar universos en què allò desconegut, l’horror i allò còsmic revelaven alguna cosa de la fragilitat humana. D’altra banda, l’artesà de l’amor (literalment, “love crafter”), aquell que lligaria un ofici manual i una forma de vincle com és l’amor. Un vincle, precisament, que ens treu de nosaltres mateixos i ens exposa als altres.

En el poema de Patti Smith, que va servir com a punt de partida per a començar a pensar sobre aquest projecte, es produeix un desdoblament entre experiència i visió. El jo es multiplica i es relata des d’un afora, “a mitja tarda, quan la nit s’estira”. En les obres d’Aleix Plademunt aquest desdoblament opera a través d’un cicle material i temporal que es replega sobre si mateix. A partir d’un xiprer centenari mort del cementiri d’Anglès, talat i fragmentat, l’artista en recull la fusta per convertir-la en suport de les pròpies imatges que documenten aquest procés. Arbre, tala, partició i representació queden així inscrites en una mateixa cadena, on la matèria és objecte de registre i alhora condició de possibilitat per presentar la imatge. Els marcs, construïts amb la fusta d’aquest xiprer, funcionen com un eco material d’allò que mostren, establint una continuïtat entre vida, transformació i mirada. Com en el gest del poema de Patti Smith –aquest jo que escampa llavors que donaran lloc a nous arbres, la fusta dels quals servirà per construir la taula on s’escriuran aquests versos–, el treball d’Aleix proposa una lògica circular en què cada imatge conté el seu propi origen i la seva pròpia projecció. Així, s’activa una temporalitat expandida en què allò que va ser i allò que és coexisteixen en un mateix pla. Aquí, la imatge, més enllà de fixar un instant, sosté un procés.

Així, entre torsions, replegaments i ressonàncies materials, aquesta exposició es configura com un lloc en què cada forma i cada imatge semblen convocar el seu propi doble, insistint en una lògica de retorn en què res no es dona d’una sola vegada ni en un sol pla. “Vaig veure’t a tu que eres jo” deixa aleshores de ser un vers per convertir-se en un gest, en un fer, el d’aquest artesà de l’amor que, com les pròpies obres, produeix vincles i ensamblatges en què matèria i mirada formen un nus. En aquest exercici, l’amor apareix com a praxi, com una manera de treballar amb l’altre, de sostenir i sostenir-se, de deixar-se transformar per ell. És aquí on un xiprer, aquest Cupressus sempervirens, deixa de ser només un arbre per esdevenir una matèria que, en transformar-se, persisteix, i en morir, es prolonga en una forma de continuïtat que es resisteix a desaparèixer.


Sergi Álvarez

“Te vi a ti que eras yo”. Así comienza el poema de Patti Smith, El Lovecraftiano, o el artesano del amor. Antes de entrar en el universo del poema ya nos encontramos con una duplicidad: la de un nombre, Love-crafter, un significante que en sí mismo acoge dos significados. En primer lugar, la invocación de un autor que imaginó universos en los que lo desconocido, el horror y lo cósmico revelaban algo de la fragilidad humana. Por otro lado, el artesano del amor (literalmente, “love crafter”), aquel que vincularía un oficio manual y una forma de vínculo como es el amor. Un vínculo, precisamente, que nos saca de nosotros mismos y nos expone a los demás.

En el poema de Patti Smith, que sirvió como punto de partida para comenzar a pensar este proyecto, se produce un desdoblamiento entre experiencia y visión. El yo se multiplica y se relata desde un afuera, “a media tarde, cuando la noche se estira”. En las obras de Aleix Plademunt este desdoblamiento opera a través de un ciclo material y temporal que se repliega sobre sí mismo. A partir de un ciprés centenario muerto del cementerio de Anglès, talado y fragmentado, el artista recoge su madera para convertirla en soporte de las propias imágenes que documentan este proceso. Árbol, tala, partición y representación quedan así inscritas en una misma cadena, donde la materia es objeto de registro y a la vez condición de posibilidad para presentar la imagen. Los marcos, construidos con la madera de este ciprés, funcionan como un eco material de aquello que muestran, estableciendo una continuidad entre vida, transformación y mirada. Como en el gesto del poema de Patti Smith —ese yo que esparce semillas que darán lugar a nuevos árboles, cuya madera servirá para construir la mesa en la que se escribirán estos versos—, el trabajo de Aleix propone una lógica circular en la que cada imagen contiene su propio origen y su propia proyección. Así, se activa una temporalidad expandida en la que lo que fue y lo que es coexisten en un mismo plano. Aquí, la imagen, más allá de fijar un instante, sostiene un proceso.

Así, entre torsiones, repliegues y resonancias materiales, esta exposición se configura como un lugar en el que cada forma y cada imagen parecen convocar su propio doble, insistiendo en una lógica de retorno en la que nada se da de una sola vez ni en un único plano. “Te vi a ti que eras yo” deja entonces de ser un verso para convertirse en un gesto, en un hacer, el de este artesano del amor que, como las propias obras, produce vínculos y ensamblajes en los que materia y mirada forman un nudo. En este ejercicio, el amor aparece como praxis, como una manera de trabajar con el otro, de sostener y sostenerse, de dejarse transformar por él. Es aquí donde un ciprés, este Cupressus sempervirens, deja de ser solo un árbol para convertirse en una materia que, al transformarse, persiste, y al morir, se prolonga en una forma de continuidad que se resiste a desaparecer.

Sergi Álvarez

Exhibition at Dilalica

Dilalica, Barcelona

9 april 2026
Curated by Sergi Álvarez

Agraïments:
    Dilalica
    Festival Luminic
    Jardineria: Kurt
    Serradora: Rissec
    Fusteria: Gurdó
    Impressions: Impressionart